reading

Com explicar

Catalunya a un

foraster

Ferran Folch i Bot

Il·lustracions: Benet Palaus

Disseny de coberta: Regina Richling

Il·lustracions: Benet Palaus

Producción: ebc, serveis editorials

ISBN DIGITAL: 978-84-9917-421-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Cal dirigir-se a CEDRO (Centre de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

PREFACI

Aquest llibre és tot ple de paraules. L’autor ha procurat posar-les l’una al costat de l’altra perquè, en llegir-les d’esquerra a dreta i des de la primera pàgina fins a l’última, el text tingui un cert sentit. Amb tot, l’autor no voldria imposar-se i és conscient que, si el lector ho vol, pot llegir les paraules a l’atzar, saltar paràgrafs i pàgines endavant i endarrere i trobar així un significat nou a l’obra en cada lectura.

EN GENÍS I EL FORASTER

En Menendo, de Castrillo de Don Juan, Palència, Castella-Lleó, Espanya, ve per primer cop a conèixer en Genís, de Vilassar de Dalt, el Maresme, Catalunya. En Genís serà el consogre d’en Menendo. En Menendo va passar mitja vida a Alemanya, ben bé des dels anys 70 del segle passat. L’home va estar desconnectat de la seva Castella natal i des que hi va tornar que s’hi sent desarrelat. De Catalunya en coneix poca cosa, per no dir res, i en Genís ja espera la seva oportunitat per fer-li de cicerone. En Genís pot ser aclaparador, perquè li agrada opinar de tot i, allò que no sap, s’ho inventa. Tots dos tenen ganes de ser avis i si el nét que tindran ha de ser català, més val que en Menendo faci un curset accelerat de catalanitat. En Genís creu que sap tot el que cal per presentar la seva cultura a un foraster, però aviat s’adonarà que tot allò que ell considera normal potser no ho és tant.

NO SOM TAN GARREPES NI TAN ANTIPÀTICS

A la vista de la fama d’estalviadors exagerats i poc sociables que diuen que tenim els catalans, en Genís porta en Menendo al bar de la plaça. Allà en Menendo, que no havia dit ni piu, s’adona que els parroquians es relacionen entre ells d’un en un, que si es formen grupets de gent són petits i que els grupets no es barregen els uns amb els altres. I, sobretot, que a l’hora de pagar, cada client paga la seva consumició i s’ha acabat. En Menendo està acostumat a les tavernes en les quals la gent es relaciona amb tothom, hi ha crits i càntics conjunts, els grups nombrosos d’amics fan rondes, ara pago jo, després pagues tu... En Genís es mira el bar i constata que els seus convilatans són una altra cosa. Tímids, esquerps. Potser sí que amb això no podem competir. En aquest moment en Genís se sent una mica garrepa i eixut i no deixa d’imaginar un Menendo eufòric en una tasca castellana, envoltat de trenta amics igualment eufòrics, cantant amb tota la concurrència, coneguts i desconeguts, «Astúrias patria querida» en un final de festa fabulós. Amb això al cap, en Genís paga —deixa clar que ho paga TOT ell— i, en un raptus d’alegria impostada, es posa a cantar «El meu avi va anar a Cuba» a tot pulmó. Tota la gent del bar es queda mirant l’home creient que potser s’ha tornat boig i no cal dir que ningú no el segueix amb l’havanera. Es fa un silenci incòmode i en Menendo no sap on mirar. En Genís finalment calla i, dissimulant la vergonya, surt del bar seguit del futur consogre. En Genís calcula, per dins, que trigarà ben bé deu o dotze anys a poder entrar al bar de la plaça sense que tothom se’n foti d’ell.

CASTELLS

L’endemà en Genís porta en Menendo a Mataró, perquè hi fan castells. La plaça de Santa Anna és plena a vessar i les gralles ja fan escàndol. En Genís no té ni idea de l’art de fer castells, però no ho pensa admetre i a més, per poc que en sàpiga, en Menendo encara en sap menys. Per tant, en Genís fa l’expert. Diu que ara la colla dels Capgrossos de Mataró, que és «de tota la vida», farà una exhibició. En Genís no diu que aquesta colla va ser fundada el 1996, perquè no ho sap i perquè tampoc no ho trobaria gaire interessant. Ell, pel broc gros, ni tan sols està segur que la colla castellera que es disposa a actuar sigui la de Mataró, però tant és.

Diu ara en Genís que, pel que sembla, els castellers intentaran un 3 de 10 amb folre i manilles. L’home no té clar què són el folre i les manilles, però s’ho va inventant a mesura que veu actuar la gent de la colla castellera. «Veus? Aquells que ara pugen són el folre. I els d’allà més a la dreta, les manilles». I es queda tan ample. Aleshores, per fer-se l’interessant, es posa a cridar com si fos el cap de colla, donant instruccions a la babalà, «Molt bé!», «No!», «Més de pressa!». En Menendo pregunta, humil, que quin és l’origen dels castells. Abans que en Genís pugui fer el savi, un espectador veí diu, tot seriós, que a Mataró es fan per «tenir cobertura», perquè a peu de carrer el mòbil falla molt.

LA PINYA

En Genís vol demostrar que la gràcia d’això dels castells és que és popular i que tothom hi pot participar. Per tal que en Menendo se senti integrat —fixa’t, diu, que a les colles castelleres hi ha gent de tots colors i orígens—, li explica el concepte de pinya. Sense el poble ras unit, no hi ha res a fer, diu a tall de metàfora. En Genís està inspirat. En Menendo diu que sí, però que al final els uns han de trepitjar els altres per anar amunt. En Genís no vol entrar en polèmiques ideològiques, ara no és el moment, i explica a en Menendo que el que cal fer és enganxar-se als espectadors que tenen al davant amb els braços estirats i el cap acotat: així si el castell fa llenya, ningú no es farà mal. En Menendo, amb aquella fe, imita en Genís i tots dos posen les mans a les espatlles dels del davant i, amb l’esquena inclinada, miren a terra amagant el cap. Senten les gralles, els crits i els aplaudiments i, quan creuen que s’ha acabat tot, es posen drets. Aleshores s’adonen que s’han perdut l’exhibició castellera, perquè en realitat estaven massa lluny com per formar part de la pinya i les dues senyores a les quals s’han aferrat han quedat massa espantades com per dir res. De fet ara venien uns coneguts de les senyores a veure per què aquests dos homes tan grandets les tenien agafades d’aquesta manera. En Genís s’enduu en Menendo abans que no hi hagi conseqüències pel malentès.

LA BARRETINA: QUATRE MANERES DE PORTAR-LA I EL SEU SIGNIFICAT

L’experiència castellera porta en Menendo a interessar-se per la cultura popular en general i d’aquí a la peça de vestir més definitiva i definitòria del català. En Genís li explica que la barretina es pot portar de quatre maneres diferents i que cadascuna diu molt de l’estat anímic de qui la porta. De la mateixa manera que la posició de les orelles d’un gos, un gat o un cavall ens indica si l’animal està tranquil, molest, excitat o a punt d’atacar, la barretina serveix per avisar el nostre entorn de com ens trobem.

Barretina amb el plec al costat, a la manera de mossèn Cinto. Com un gall amb la cresta en repòs. Amb aquest deix, el català diu que potser és folklòric, però que també és culte, refinat, reflexiu i elegant. Mossèn Cinto, a més, era exorcista, però això no hi té res a veure.
Amb el plec cap enrere, estil figurant dels Pastorets. Abans aquesta manera de portar la barretina era reservada als més jovenets, però ara també pot resultar fashion i fins i tot trendy si es combina amb unes ulleres de sol, uns pantalons cagats i es passeja per Londres fent cara de Dj perdonavides.
Amb el plec cap endavant, estil mariner antic. Orgullós. El català que porta així la barretina és el més folklòric de tots i, a més, està content de ser-ho. El seu mòbil sona amb el «Virolai», se sap el nom de tots els bolets de Catalunya i amaga un roc a la faixa, literalment.
Dreta, enravenada cap amunt, com un penis erecte i palpitant. Dur la barretina així és una declaració d’estat de zel, és gairebé com portar la tita a fora dels pantalons. Demostra o bé una falta absoluta de vergonya o una desesperació sexual sense complexos. També pot ser que sembli un cotxe patrulla amb la sirena engegada, però normalment aquesta no és la intenció, tot i que pot resultar molt útil en un embús de trànsit.

LA SARDANA

Hi ha dues coses que cal tenir en compte abans d’afegir-se a la rotllana d’una sardana: la primera, anar ben net i portar desodorant, perquè durant el ball s’exposa l’aixella i, si no s’actua amb precaució, l’experiència pot ser molesta per al ballador veí. La segona cosa, si ets dona, és dur uns sostenidors esportius, que subjectin bé el pitram, perquè amb tant de bot podries treure un ull propi o aliè.

Els balladors es posen en rotllana, tots mirant al centre, on els participants han deixat bosses, bandoleres i altres pertinences. Hi ha qui afirma, fins i tot, que la sardana és una manera genuïnament catalana de vigilar les teves coses en germanor, però la dada no està prou documentada.