reading

Nascuda el 1980 a la Pobla de Segur, és llicenciada en periodisme per la UAB, ha treballat en televisió i ha col·laborat com a freelance en diferents mitjans de premsa escrita. Actualment, es dedica a l’empresa familiar, la qual combina amb les seves tres passions: l’escriptura, la gastronomia i els viatges. Ha cursat l’itinerari de novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La noia de les ovelles pigallades és el seu primer llibre.

Un anunci, una escola on s’ensenya a fer de pastor, una joventut rebel i una decisió que ella no pren faran que la vida de l’Anna Plana doni un gir inesperat.

En el nou escenari, la Vall d’Àssua, l’Anna caminarà a contracorrent i a ulls escèptics de molts dels seus veïns. Entre cims nevats i animals passarà de ser la noia sense rumb que es deixava portar per convertir-se en una dona forta lligada a la seva família i a les ovelles. Una història de vida que es mou al ritme de la natura, que ens mostra la importància de creure en un mateix i que dona llum a totes les dones ramaderes de muntanya que durant segles han viscut a l’ombra.

Pròleg

LES PASTORES (LA PASTORA)

Les dones en l’àmbit de la ramaderia, com en molts d’altres, són i han estat invisibles tant en el relat present i passat, com en el dia a dia de les tasques que aquestes han i estan portant a terme. Ho sento si tota l’estona menciono l’abans i l’ara. El meu cap retruny amb tant va i ve. Estem davant d’un aspecte que ha canviat relativament poc al llarg de la història. Si parlem de les feines del camp, el fet que la dona s’encarregui de les cures (animals, família, alimentació) era i és poc rellevant per a aquells que analitzen el sector i per als mateixos representants del sector. La conseqüència: esdevenen fantasmes, sense voluntat de ser-ho, que no es consideren en les anàlisis econòmiques i socioculturals. S’ha de dir, però, que, fora d’aquests reculls estadístics, la dona de l’àmbit rural en nombrosos casos és i ha estat la que lidera les decisions de la casa, el pal de paller que repetidament s’ha convertit en un símbol-màrtir de la Catalunya rural. Aquests macropoders ignorants són tan superbs que no han volgut reconèixer aquest paper, tot i la gran influència que en ells té. És ben cert, també, que aquest pal de paller en nombrosos casos és i ha estat maltractat dins de l’ampli ventall de maltractaments que puguem imaginar. No dir-ho seria ser malvadament tendenciosa cap a un món idealitzat que sé que tampoc ha existit. I al final no hauria de ser una qüestió de parlar de dones i d’homes, sinó de persones que volen ser. Simplement.

L’Anna és una outsider de tot això. No la podem encaixar en cap motllo dels convencionals. Ella representa el que a poc a poc comença a deixar de ser l’excepció de la regla. El paper de l’Escola de Pastors de Catalunya considero que és clau en això, ja que a través de la seva estructura està aconseguint ser una llançadora de persones de fora del sector apassionades per aquesta feina. I aquí dins no es fan diferències. I en aquest context és on una dona es pot plantejar sense vergonya voler-se dedicar al pastoralisme, a ser pastora amb tot el que suposa, abraçada per un projecte que no només ho comprèn sinó que ho facilita.

L’Anna i la seva convicció van decidir pasturar un ramat d’ovelles, un ramat que ha acabat sent de 500 ovelles xisquetes, algunes ripolleses (el vincle que no vol deixar amb la seua terra) i algunes altres bilbaïnes, capritxets.

La conec des que va venir a fer l’entrevista a l’Escola de Pastors. Llavors ja tenia les seves quatre ovelles ripolleses i estava ben convençuda, tot i els seus vint-i-pocs anys, que anés on anés el seu ramat seria ripollès! Poc imaginava llavors on es trobaria ara. Al mig de la Vall d’Àssua pallaresa, a Llessui, un dels pocs pobles del nostre Pirineu on encara s’hi repleguen set ramats d’ovelles que a l’estiu pugen a les pastures d’estiu formant, amb ovelles de pastors dels pobles veïns, la gran ramada transhumant de 5.000 caps d’ovelles xisquetes. Aquesta ramada és conduïda per un jove pastor, el Marc, també part de l’Escola de Pastors, que les guarda durant quatre mesos pels lloms suaus i grandiosos de la muntanya de Llessui. Aquest fenomen, que no hauria de ser un fenomen sinó una normalitat, és únic en tot el massís pirinenc. L’Anna i la seva convicció es troben, sense buscar-ho, al rovell de l’ou de la cultura transhumant pirinenca.

Ella és pionera d’aquesta nova fornada de persones joves que volen dedicar-se a l’ofici. Aquesta tendència no buscada es repeteix arreu del planeta. Això és fruit d’un context que ha permès que persones joves, i moltes d’elles dones, es puguin plantejar en el seu esquema mental triar lliurement —sense venir d’una tradició directa— ser pageses i pastores. Això és un salt qualitatiu. S’anteposa la vocació a l’obligació i, a més, sense cap perspectiva de gènere. Denota un benestar social que a dia d’avui presenta l’opció de ser pastora —tot i els prejudicis associats encara a l’ofici— com una elecció, diríem, de luxe.

Una altra de les grans paradoxes que es desprèn de tot això és el fet que a aquest privilegi, a aquest ofici sigui tan difícil poder accedir-hi i alhora fer-s’hi un sou a l’alçada de la dignitat d’aquesta feina, perquè a dia d’avui encara és poc reconeguda socialment i poc valorada econòmicament i ambientalment, tot i les evidències.

Com pot ser que l’ofici destinat a produir aliments, un bé bàsic i indiscutible per a la societat, estigui tan desprotegit, tan mal acompanyat? Com pot ser que encara es jugui amb els preus en origen fent trasbalsar les economies d’aquests petits productors? On és la política que hauria de protegir aquest sector com un dels béns més preuats que encara —encara!— conserva el nostre país? Em fa vergonya esperar el que no fa i no hi ha res que ho pugui justificar.

Una altra de les coses que diferencien enormement aquesta nova fornada és que trenquen amb qualsevol tipus d’esclavitud associada a l’ofici. L’esclavitud entesa com una obligació que no les fa gaudir plenament del fet de ser pastores. L’Anna i la seva clarividència volien ser pastores gaudint, alhora, de la seva família. Ella sempre ha estat tossuda en poder conciliar tot el que s’estima. L’Anna és la cap del seu projecte; l’ajuda el seu company Josep, fan un equip perfecte i, des que pot, té un pastor o una pastora que són més braços i cames per conduir el ramat. Formen un equip que els permet no carregar-se sols la feina de cuidar 500 animals i alhora poder tenir les estones per compartir temps i espai amb els seus fills. No tothom entén això i molts cops això es jutja considerant que aquestes hores que no s’està amb el ramat són massa festes i poca feina. Tot i que el coneixement i les pràctiques ancestrals tenen més que demostrada la seva força empírica, és també lògic pensar que en la seva història també són necessaris canvis que permetin no només mantenir aquest sector, sinó revitalitzar-lo. El pastoralisme necessita aquesta renovació en les seves normes de joc i aprendre a deixar fer amb la confiança que els ramats aniran bé.

L’Anna i els pastors més joves del poble han anat introduint petits canvis, criticats a priori, cosa que no ha de faltar en un context on la tradició es respecta i es qüestiona poc, però que alhora amb el temps —que tot ho cura— s’ha, només, acceptat (les lloances demanen molt més temps). Han contractat un pastor jove per a la ramada d’estiu; a finals de setembre, un cop baixen les ovelles, han ajuntat les no corderades dels ramats de Llessui agafant un altre pastor, també sortit de l’Escola de Pastors, per estalviar-se la feina d’aviar-les cadascú pel seu cantó i així esperar l’arribada de l’hivern una mica més desofegats. A poc a poc la tradició evoluciona i torna a esdevenir tradició. I són elles ara les qui escriuen aquesta nova història malgrat les resistències naturals dels d’abans.

L’Anna exerceix el seu dret de ser pastora, com a persona, de fer-ho on ella vol, amb qui vol i com ella vol. I això és ser purament lliure, com ella és: salvatge.

VANESA FREIXA RIBA
Responsable de l’Escola de Pastors de Catalunya (2009-2016)

PRIMERA PART

A l’Ahren li agrada sortir a aviar. Li passa com a sa mare, que s’hi troba bé envoltat de cims i quietud. I entre ovelles, perquè el que la gent no sap és que amb elles no se’n senten mai de sols. Només se les han de mirar per entendre-les.

Aquest matí han pujat a la muntanya amb altres pastors. S’han llevat a dos quarts de vuit, l’Anna ha donat la popa al nen i, després de vestir-lo, agafar roba d’abric i preparar-se un entrepà, han baixat a la cuina. Ella s’ha pres el rigorós te amb llet i s’ha fumat un cigarro. Ja ho ha vist que feia sol i que el cel estava ben blau, però als caps de muntanya, encara que sigui juliol, una hora o altra sempre refresca. A un quart de nou ja havien sortit de casa, a la granja els esperava el Safalla. Han carregat les reds elèctriques, la sal i amunt.

Se l’hi està fent el nen a aquesta vida. Va néixer el primer dia de l’any i, igual que va fer amb el Martí, se l’emporta allà on va. Avui, amb el sacseig del jeep pista amunt, se li ha adormit, però ha sigut arribar a dalt i obrir els ulls. Se l’ha col·locat a la motxilla i, mentre els altres pastors posaven sal, ells dos han baixat als planells de sota les saleres a cridar les ovelles. Rrrrrrrrr txicaaaaa, Rrrrrr txicaaaaaa!, deia l’Anna, i a l’Ahren li ha fet tanta gràcia que s’ha emocionat. Reia i xisclava, i movia els braços i les cames amb una força!

Un dilluns de febrer del 2009. Una Mercedes atrotinada, tres gossos i tot el que tenen a dins. Hi ha alguns núvols i el vent, inhòspit de gelat que és, pica com agulletes a la pell. Cossos foradats de ferralla, pells tatuades, pantalons cagats i uns pentinats que a més d’una iaia faran posar les mans al cap. L’Anna porta mig cap rapat i de l’altra meitat li pengen trenes i rastes gruixudes com un dit. I a ella les rastes del Leo, que li arriben més avall del cul, li fan perdre el cap, i l’anella que li penja a cada costat del nas, i el cèrcol sobre l’envà, entremig dels ulls, i les dilatacions a les orelles, que sembla que no s’acabin mai. Les seues no són tan grans, però ja ha aconseguit que li passi un cigarro entremig i, petiteta i rossa com una nina, també en porta de pírcings; un al nas, un al melic i un al llavi, i un mantra pigmentat a l’esquena i la mateixa lluna i sangardilla que el Leo a la cama. Se’ls van tatuar fa tres anys, perquè el seu amor també se’l pensen permanent.

A la porta de la finca on els donaran les classes teòriques de l’Escola de Pastors, la responsable saluda els que van acudint: Andavant, que us presetaré els companys. Seran una vintena d’alumnes, quasi tots nois, d’entre divuit i trenta anys, tots catalans menys el Leo, que és de Guadalajara.

La majoria no han vist una bèstia de granja en la seua vida. Ells dos sí que n’han tingut de contacte amb les ovelles, però els han escollit perquè és més fàcil que una parella vulgui establir-se a la comarca, perquè la finalitat de l’escola és el relleu generacional. Quedar-nos al Pallars no és una opció, s’han promès en un revolt assolellat de camí a les muntanyes.

* * *

Va ser el Leo qui va omplir aquella sol·licitud que, sense saber-ho, ho canviaria tot. Feia dos anys que vivien a Menorca, en un poblet de barques de fusta i xarxes assedegades de lloritos i calamars. Hi havien arribat des de Granada amb la confiança que els nous aires els allunyessin dels excessos d’una joventut massa rebel. Tenien vint-i-quatre anys i vivien en una caseta blanca de pescadors, a peu de platja, que no valia gran cosa, però que a l’Anna li encantava. Estava deteriorada i plena d’humitats, però al pis de dalt hi tenia una terrassa immensa on se li refeien les plantes moribudes que s’enduia de la floristeria on treballava i, a la part de baix, un pati on hi podien tenir el Zaion, l’Arturo i el Perdut.

El Leo a les nits treballava en un restaurant, i a l’Anna quan començava a fer-se fosc li agradava caminar fins a les roques de la platja. S’asseia sobre les pedres fredes i afilades i, a l’hivern, tapada amb una jaqueta de llana gruixuda, deixava que l’aire gelat li fregués les galtes i s’obria a la intensa olor de sal i a les calades d’haixix. Aquells moments li havien tornat la serenor i les flors el contacte amb la natura després d’anys d’assecadors i raspalls sintètics que la gebraven per dins. Nos han seleccionado en la Escuela de Pastores, va dir-li el Leo. Esta mañana nos han llamado. Hace unos meses vi el anuncio por la tele y llené los papeles. Jo em quedaria un temps més, va voler contestar-li ella, però les paraules van quedar mudes en el seu pensament.

Aviat van fer les maletes amb què deixarien Menorca per sempre més.

* * *

L’Anna porta un fricandó a una de les taules del restaurant de Navata on li han donat feina. Un veí que fa el tallat a la barra se li acosta.

—El teu pare m’ha dit que us ensenyen per ser pastors. El Joan busca algú que l’ajudi amb les parides.

Fa quatre setmanes que la parella va dir adeu a la teòrica. Llavis farcits de mel, pràctiques que no comencen fins al setembre i ells que volen embrutar-se les mans, carregar la forca amb tanta palla que no la puguin aixecar i sentir com els pulmons s’eixamplen costa amunt amb el ramat.

L’Anna va dir que anirien a Navata, que allà els seria més fàcil trobar feina fins a la tardor. I aquella iniciativa no va saber d’on li havia vingut, perquè no sol ser ella qui proposa. I tampoc s’imaginava unes setmanes abans, quan encara eren a Menorca, volent tornar al poble. Ho deu fer que m’apropo a casa i que he estat massa temps desconnectada dels meus.

I aquella tarda, en acabar el servei, la noia se’n va directa a la granja del ramader.

—Se n’ha de saber per portar-ne tantes. Amb un mes no sé pas què us poden haver explicat —li diu l’home.

—Fa anys vaig ajudar un pastor de Lledó que tenia ovelles i vaques. Me’n sortiré.

—Sort en tindràs de la Diana, que aquí n’hi ha cinc-centes.