Teresa Duch
Camins de pedra
1ª edició: juliol 2019
© Teresa Duch
Il·lustració de portada: Maijo Ginovart Lluís
Disseny de la coberta: ImatChus
Terra Ignota Ediciones
c/ Bac de Roda, 63, Local 2
08005 – Barcelona
931.73.22.29 - 638.07.85.00
www.terraignotaediciones.com
ISBN: 978-84-120490-7-7
IBIC: FA 2ADC
La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
ÍNDEX
LA PREHISTÒRIA DE LA MEVA HISTÒRIA
CAMINANTS
L’ALFABET
EL CASTOR
OC!
LA TEVA MEMÒRIA, ROCCO
LES ROSES
LA MEVA ÍNTEGRA HISTÒRIA
AGRAÏMENTS
LA PREHISTÒRIA DE
LA MEVA HISTÒRIA
Per als amants dels nombres llargs diré que la meva vida es divideix en dues parts. La primera té una llargada de quatre mil sis-cents milions d’anys i s’eleva a la data de formació de la Terra. Jo era part d’una entitat molt més gran. Com d’una família, però sense esquerdes, amb una cohesió perfecta. Almenys això vaig creure fins que diversos moments de confusió em van anar convencent que la fragilitat també formava part de la meva naturalesa. Vaig adoptar la meva forma actual en el darrer cataclisme geològic. No en puc explicar els detalls, encara ara m’esgarrifo. Soc com soc des d’aleshores. En essència, vull dir. Després del xoc traumàtic de separar-me de la meva «família» vaig anar a parar a un riu, ara no sabria dir quin, i és que si us he de ser franca, abans de conèixer els humans, jo no sabia res de res. Reflectida en les seves aigües em vaig veure tan escarransida, tan poca-cosa, que el primer pensament va ser el de no lluitar. Sort que el corrent de l’aigua em va fer remuntar! I vaig començar el meu camí aparentment solitari que, en realitat, no ho era tant. Nosaltres ens movíem pel món, pels viaranys que, amb un cert menyspreu i planyent-nos-en, anomenàvem camins de pedra, uns camins pels quals ens empenyien les circumstàncies sense que hi poguéssim posar voluntat per canviar-les, ni per desviar-nos vers altres rutes. Avui teníem una companyia i demà en teníem una altra; igual podíem restar un milió d’anys en el mateix lloc, com moure’ns un centenar de vegades en un dia. Tot depenia de les forces de la naturalesa, de les quals algú va dir, crec que amb ironia, que en determinats moments en formàvem part. Jo era el que soc ara —sense les marques que m’atorguen personalitat— amb la diferència que el meu contorn i les meves arestes eren tan pronunciats que em conferien un aspecte agressiu, gens d’acord amb la meva manera de ser. Les vicissituds per aigua, terra i, a vegades, aire van conformar les meves formes actuals, més suaus i arrodonides.
Abans d’establir-hi contacte, els humans em semblaven força desastrosos. Sempre amunt i avall, amb tantes necessitats i amb una existència tan limitada... Només en quatre breus milions d’anys van canviar de forma tantes vegades que en vaig perdre el compte: ara es posaven drets, ara abandonaven les urpes i es deixaven créixer les ungles, ara s’adonaven que tenien un dit polze de gran utilitat, ara el cervell se’ls feia més gran, ara el mentó se’ls accentuava i la mandíbula se’ls reduïa... Uf! Tants canvis per a un profit tan curt! Vint, trenta, quaranta anys de vida a tot estirar! Canvi rere canvi, des de l’Australopithecus, fa quatre milions d’anys, fins a l’Homo sapiens, en fa cent noranta cinc mil. La Lucy va ser una Australopithecus que no arribava al metro i mig, va viure fa tres milions d’anys, i va morir quan en tenia vint-i-un. El nom, que sembla modern, en realitat ho és. Li van posar uns Sapiens arqueòlegs que estaven escoltant aquesta cançó dels Beatles quan la van trobar a Etiòpia.
La meva opinió sobre l’Homo sapiens va canviar quan el vaig conèixer de més a prop. Aquí va començar la segona part de la meva vida, el meu camí de catorze mil anys en companyia, una companyia que no tenia res a veure amb la dels meus orígens, tan consistent, ni amb l’altra, tan inestable i fugissera. Ens trobàvem al Paleolític Superior. El primer contacte amb ells em va marcar perquè... qui pot resistir-se a la tendresa en mans d’una criatura de quatre anys? Els humans no eren tan desastrosos com havia pensat i es movien per uns impulsos invisibles que a mi em costaven molt de copsar. Els impulsos eren, són, el que ells amb el pas dels anys han anomenat sentiments. Múltiples, diversos i contradictoris: amor, odi, tendresa, compassió, ràbia, alegria, desig, por, tristesa, admiració, plaer, interès, ambició, bondat, maldat. Un reguitzell. I encara me’n deixo! Tan complexos són els Sapiens que, després de tants anys de relació, encara ara no els entenc. De fet, no crec faltar a ningú si dic que ni ells mateixos no s’entenen.
Si la meva edat em dona autoritat per enraonar de nombres, la meva experiència amb els humans em permet parlar també de lletres. En aquest passeig curt, però ben aprofitat, vaig coincidir amb una dona apassionada per les lletres, de la qual vaig aprendre quasi tot el que sé de l’escriptura. Per exemple, que la humanitat fa aproximadament cinc mil tres-cents anys que escriu. Van començar a fer-ho els sumeris, a Mesopotàmia, amb l’escriptura cuneïforme i els egipcis amb l’escriptura jeroglífica. Ambdues eren escriptures de símbols que no representaven sons fonètics. Els fenicis van ser els primers en crear un alfabet fonètic, amb vint-i-dues consonants i sense vocals. Els grecs hi van afegir les vocals. Més tard, els romans van adoptar l’alfabet grec amb algunes variacions. No podria explicar res de tot això si no hagués conegut l’Adimels, la noia que va viure a Ullastret fa dos mil quatre-cents anys. Precisament el seu alfabet, l’iber, encara no s’ha pogut desxifrar totalment.
Un altre aspecte dels humans, per mi inexplicable, és la seva necessitat de creure en éssers superiors que poden castigar-los i premiar-los, canviar-los el destí i marcar-los el final del viatge. I tot segons els seus desitjos, que només depenen de la lluna o de com es llevin al matí en el més enllà que, per cert, no ha vist mai ningú. És un gran misteri que, segur, no comprendré mai i diria que ells tampoc, amb l’agreujant que els és una necessitat vital envoltar-se d’aquestes creences que amb el temps han anomenat «religió». Sovint els desitjos dels déus han estat mal interpretats i s’han fet estralls en nom de la fe i les creences. Ha estat en moments així quan he pogut veure els sentiments més destructius en els esguards i en els actes d’alguns humans.
En el meu periple de catorze mil anys he conegut altres éssers que, tot i al servei dels Sapiens, sovint mostren més dignitat i noblesa que ells. Gossos com Lloba i cavalls com Rocco. Tant l’un com l’altre em van demostrar que alguns sentiments no són patrimoni exclusiu dels humans, encara que sí la seva complexitat. El gos va néixer aproximadament amb l’Homo sapiens, tot i que no va ser domesticat fins fa quinze mil anys. No passa el mateix amb el seu avantpassat, el llop, que compta amb vuit-cents mil anys d’antiguitat. El gos prové del llop gris i posseeix una intel·ligència poc habitual en el món animal, entesa com observació i aprenentatge en la seva relació amb els humans. La lleialtat és la qualitat que més bé el defineix. El cavall és molt més vell. Va aparèixer sobre la Terra fa cinquanta cinc milions d’anys. Només que aleshores mesurava un parell de pams d’alçada i tenia quatre dits a les potes del davant i tres a les del darrere. Va necessitar cinquanta quatre milions d’anys per créixer fins l’alçada que té actualment i convertir els seus dits en peülla. Jo en vaig ser testimoni. I també ho vaig ser del desig dels Sapiens de posseir-lo i domesticar-lo. El cavall havia nascut a Amèrica. Com s’ho va fer, doncs, per ser a Europa durant l’Edat de Pedra? Fa quaranta mil anys, amb la darrera glaciació, l’aigua dels continents s’hi quedava glaçada i no arribava ni als mars ni als oceans. Com a conseqüència el nivell del mar va descendir noranta metres, deixant al descobert un pont de mil cinc-cents quilòmetres. Els caçadors euroasiàtics van aprofitar-ho per passar de Sibèria, entre Europa i Àsia, a Alaska, al continent americà. A través del pont van migrar homes, animals i plantes en ambdues direccions. També el cavall. Tot i així els Sapiens van haver d’esperar uns quants milers d’anys per domesticar-lo.
Per algun motiu que desconec, el meu camí al costat dels humans ha estat possible gràcies a les dones. Tot i que, accidentalment, he estat sovint en mans dels homes i en general puc dir que han fet un bon paper. Però les dones... Les dones! Aquestes Sapiens anomenades sexe dèbil i col·lectiu vulnerable. Sense reconeixement a cap mèrit, sempre treballant a l’ombra, sempre sota el jou dels homes, a vegades boc expiatori dels seus errors, ires i frustracions. Sense elles i la seva fidelitat a les tradicions, la meva història s’hauria esgotat en el breu lapse de temps que dura una vida humana. Mai no els estaré prou agraïda per tot el que he après al seu costat: l’abnegació, el sacrifici, el treball, el coratge, l’empenta, la tendresa, la perseverança... I ho deixarem aquí! Tothom sap que qualsevol altra virtut més viva i intensa atribuïda a les dones ràpidament els atorga en boca dels homes qualificatius descortesos i grollers: boges, barjaules, bruixes, homenots. I malgrat tot, les virtuts les tenen, les tenen. Algun dia els homes reconeixeran la vàlua de les dones en la mesura justa? O potser m’hauré d’esperar catorze mil anys més?
Acabo el meu parlament petri rendint homenatge a un vell amic. Un amic que em va donar empara durant molt de temps, oferint-me seguretat quan més la necessitava: el riu. Fa vuit mil anys els caçadors van abandonar la vida nòmada i van afermar la seva supervivència al costat dels rius. Mesopotàmia entre el Tigris i l’Èufrates, Egipte al costat del Nil, l’Índia tocant a l’Indo i la Xina entre el riu Groc i el riu Blau. Els meus han estat uns rius més modestos però de seguida, quan vaig conèixer el primer Sapiens, vaig saber que el riu seria sempre present en la meva història amb els humans i que la meva relació amb ell seria cada vegada més estreta. Mai no vam tornar a trobar-nos físicament, però els rius, en els moments difícils d’aquells que em tenien a les mans, sempre van mostrar el camí cap a la llibertat.
Benvolguda i benvolgut Sapiens, m’he permès oferir-te de bell antuvi un petit tast del que et trobaràs i que sabessis que abans de fer-me amiga dels Sapiens jo també existia, encara que només fos una humil pedra. I ara callo. Ha arribat l’hora que prenguin la paraula aquells amb qui he compartit protagonisme, i també aquells que han estat testimonis de les meves vivències amb els humans. Tots frisen per explicar-te amb veu pròpia la seva història o la història que han presenciat que, de retruc, també és la meva. Et desitjo un recorregut plaent pels meus camins de pedra.