Salvador Casas Busquets (Santa Coloma de Farners, 1953). Des de 1994 escriu ficció; el seu gènere preferit és la novel·la negra. Ha guanyat el premi del Col·legi d’Advocats de Mataró amb Temps difunt (2006). Ha publicat també L’impostor accidental (2007), i Samba per a un difunt (2017). Va quedar finalista del IV premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana de novel·la negra amb Un cadàver inquiet. Pertany al grup literari Verum Fictio.

Que li diguin a l’Àngel Alegre, el protagonista d’aquesta novel·la, si l’ofici de mediador pot arribar a ser ben complicat o no. El que inicialment sembla un cas ben rutinari i senzill —com és la contractació per fer de mitjancer en la separació d’una amiga de la seva companya assetjada pel seu marit, un tal Orlando Pomar— s’embolica de mala manera amb uns quants cadàvers, un d’ells especialment inquiet, de qui Alegre haurà de desempallegar-se’n.

Així serà com el protagonista es veu abocat en una carrera esbojarrada de fugides, persecucions i mentides, i, fins i tot, haurà de disfressar-se del mateix difunt, tot sigui per evitar l’encalçament dels amics que el persegueixen. I és que res no l’aturarà en l’espiral de delinqüència, perills i correcuites en què es veu involucrat. Convençut que el seu seràfic aspecte el protegeix, actuarà com el criminal que suplanta per aconseguir la seva redempció, amb uns propòsits més que sospitosos.

Primera edició: setembre del 2018

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de
l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com

ISBN: 978-84-17077-59-4

Producció de l'ebook: booqlab.com

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

UN CADÀVER INQUIET

SALVADOR CASAS

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

I believe in angels
When I know the time is right for me
I’ll cross the stream - I have a dream.

ABBA

El mediador imprudent

Eren tres quarts de dotze de la nit. En aquell instant vaig sentir el timbre de la porta del pis de dalt, la que dona directament al meu estudi. No era la trucada discreta d’algú que ve a demanar alguna cosa. Era el repic insistent de qui està emprenyat i té necessitat de veure’t. Aquella tarda havia organitzat una operació d’amenaça contra un paio veneçolà que maltractava la seva esposa, una amiga de la Susi, la meva companya. El primer que em va venir al cap va ser que l’acció comminatòria no havia sortit bé. El timbre sonava i sonava.

—Qui deu seu, Àngel? —va preguntar la Susi, mig espantada.

—No et moguis del llit, ho vaig a veure —vaig saltar amb autoritat.

Em vaig posar els pantalons del pijama i el barnús. Abans de sortir de l’habitació se’m va ocórrer agafar el ganivet automàtic i posar-me’l a la butxaca, encara que només fos com a talismà per donar-me ànims. La insistència de la trucada no presagiava res de bo. Mentre pujava l’escala de cargol que comunica tots dos nivells del dúplex, el timbre seguia sonant. D’alguna manera, qui trucava s’ho havia fet per obrir el pany de la porta del carrer i pujar cap a dalt, o potser era tan fàcil com que l’havien trobat oberta, que tot sovint passava. Vaig mirar per l’espiell. El coneixia prou bé, el de l’altra banda. Se’m va ocórrer que potser venia a negociar les condicions que jo li havia proposat al matí.

Hosti! Només entrar ja se’m va tirar al damunt!

En aquell moment va treure una pistola de la seva americana. Jo vaig reaccionar de seguida. Li vaig fotre un side-kick amb el meu peu esquerre que li va colpejar la mà de ple i li va fer caure l’arma. Malauradament no portava les sabates de kick-boxing, només unes senzilles sabatilles que no podien amortir cap cop. De seguida vaig sentir un fort dolor al dit gros, però no hi podia fer res. A l’instant li vaig llançar un crochet amb la mà dreta i això em va fer recuperar l’equilibri, la qual cosa em va fer pensar que podria deixar-lo ben atuït. El cabronàs, però, me’l va interceptar. Era molt ràpid i fort. Llavors ja estava assabentat de la meva perícia, ja no l’agafaria desprevingut. Amb la seva dreta, em va fotre un cop de puny a l’estómac que em va deixar recargolat. Aleshores vaig saber que me les veia amb un enemic que no podria dominar.

El tenia amorrat a mi. No disposava de la distància necessària per poder-lo atacar ni defensar-me. M’agafava pel coll amb una força inusitada. M’estava estrangulant. Els meus intents de colpejar-lo amb els peus i genolls fent-li un side-kick lateral, tal com m’havia ensenyat l’Onofre Cabral, l’amo del gimnàs, van resultar totalment infructuosos. Tampoc no li van causar efecte els meus cops de puny, cada cop més dèbils, a les seves costelles, que semblaven de formigó armat. Tenia la certesa que perdria el coneixement al cap de pocs segons. Aleshores em vaig recordar del ganivet automàtic que havia agafat. Vaig posar la mà a la butxaca del barnús esperant que no m’hagués caigut durant la violència de l’escomesa. I sí! Allà hi tenia encara la navalla! Em vaig afanyar a treure-la i polsar el botó d’obertura automàtica. El vaig prémer amb la poca força que em quedava i vaig enfonsar la fulla de dotze centímetres en el seu flanc esquerre, a sota d’on acaben les costelles. Ho vaig fer un, dos, tres... No sé quants cops li vaig clavar la navalla, a aquell fill de puta. Com si fos en càmera lenta, vaig percebre que em deixava anar el coll. Em vaig adonar que lliscava fins a caure per terra, però encara es movia. Amb ràbia, li vaig fotre una ganivetada més. Aquest cop en ple estómac.

Quan vaig aixecar el cap, vaig veure la Susi, nua i amb les mans tapant-se la boca, al capdamunt de l’escala de cargol per on s’accedeix a l’estudi.

—L’has mort! Hosti, Àngel, l’has mort! —repetia.

—Sí. L’he mort. —Tot just llavors començava a assimilar-ho—. Era ell o jo.

A poc a poc percebia la realitat. El cadàver estava estès al terra del meu estudi enmig d’un bassal de sang. Tot jo estava ensangonat. El barnús i els pantalons del pijama, tot estava ple d’aquell líquid espès i fosc que seguia brollant-li del ventre. I jo encara tenia la navalla a la mà.

Tres dies abans, jo vivia content, feliç i sense preocupacions. Quan la Vicky va sortir del jacuzzi per embarcar com a hostessa en el vol de Ryanair a les 21.50 cap a Londres, la Susi va començar a xerrar:

—Saps, Àngel, avui me n’ha passat una de grossa al col·legi. —La Susi es referia al col·legi del Sagrat Cor, on treballa de professora d’anglès—. La mare de la Xènia ha aparegut amb un ull inflat. Jo li he preguntat què era allò, i l’Elvira de bon primer ha fugit d’estudi, però després m’ha confessat que el seu marit la maltracta.

Jo vaig fer petar la llengua, com a gest d’empatia amb l’afectada. La Susi va seguir:

—Li he dit que tu l’ajudaries. Sembla que voldria alliberar-se del seu marit.

—Mira, Susi, si el seu home la maltracta, potser hauria d’avisar la policia.

—Nooo. És un tio perillós. Li he dit que tu, com a mediador, la podries aconsellar.

Sense ni tan sols rumiar-ho, vaig fer que sí amb el cap. No em podia imaginar el merder en què em ficaria.

L’endemà em vaig despertar aviat. Per l’escala de cargol em vaig enfilar al meu estudi i vaig començar a pintar una interpretació de l’àngel esquiu del Tapís de la Creació, del qual tenia una còpia repenjada a la paret. El meu veritable ofici és el de pintor artístic, però com que d’això no en puc viure, exerceixo de mediador. Quan la Susi va marxar cap al col·legi, va venir a fer-me un petó i a dir-me adeu.

—Recorda que a un quart de deu t’has de trobar amb l’Elvira al bar del costat del col·legi.

—Com la coneixeré?

—Ja li he ensenyat la teva foto del WhatsApp, ja t’identificarà ella a tu.

Vaig esperar l’Elvira assegut al fons de tot del bar. Mentre sucava el croissant al cafè amb llet que havia demanat, vaig imaginar com devia ser aquella dona. No m’hi vaig haver d’entretenir gaire. De seguida vaig veure una rossa que vestia amb elegància i senzillesa i que fitava per tota la sala. Amb la convicció que era ella, em vaig incorporar. Va venir directa a mi. No li vaig poder observar l’ull morat del qual m’havia parlat la Susi, potser el portava dissimulat sota l’evident capa de maquillatge.

—Ets l’Àngel, oi?

Esperava que ens féssim un parell de petons, però no va ser així. Es va asseure i va cridar la cambrera per demanar-li una infusió de marialluïsa.

—I doncs, Elvira. En què et puc ajudar? —Va estar una estoneta callada, com si es preguntés si jo era digne de confiança. Aleshores vaig seguir—: Explica’m quin problema tens amb el teu marit.

—Quan em vaig casar amb l’Orlando, estava enamoradíssima d’ell. No m’havia passat mai amb cap home. Ni amb el meu primer espòs. No és que no me l’estimés, el Federico, eh! Però l’Orlando era diferent de tots els que havia conegut. Guapo, guapíssim, encantador, amable, servicial. Però em vaig ben equivocar.

Es va fer el silenci quan la cambrera li va servir la infusió, i de seguida va seguir:

—Em va demanar ajut econòmic per a la seva empresa immobiliària, i jo, la molt idiota, l’hi vaig donar. Amb el pas del temps m’he adonat que és una persona freda i calculadora, vinculada amb gent molt perillosa d’una màfia veneçolana. Ara la seva empresa ha fet fallida. Els deu un capital enorme, i...

Va efectuar una pausa un xic teatral per fer uns tragos de la infusió.

—... i ara em demana tots els diners que tinc. Ja m’ha pres els que havia posat en comptes indistints, i ara vol els que estan a nom meu i els de la Xènia.

Vaig veure que no es tractava d’una senzilla operació de mediació familiar, com de bon començament havia cregut. Resoldre el problema de l’Elvira era el que jo estava acostumat a fer: tractar amb gent poc honesta per buscar un acord que fos beneficiós per a uns i altres, com havia fet en els bons temps de la construcció, entre promotors i polítics, o entre dos grups de proxenetes en què uns volien obrir un local en un lloc pròxim d’on uns altres l’havien ficat primer.

—De quina quantitat estem parlant, Elvira?

Va semblar que s’ho rumiava, com si dubtés de la meva seriositat, però al final va parlar:

—Setze.

—Setze... milions? —vaig exclamar jo, astorat. No em pensava que aquella dona pogués tenir aquell capital.

—Sí, setze, potser una mica més i tot, comptant la casa de Palau, les finques, els pisos, els apartaments de la costa, les propietats i els valors.

—Ara hem de parlar clar, Elvira. —Vaig veure que allà hi tenia una bona oportunitat de negoci—. Quant estàs disposada a pagar per perdre’l de vista? Suposo que vols que te’l tregui del damunt, oi?

—Ja m’agradaria. Creus que ho podràs fer?

—Sí. És la meva especialitat. Només m’has de dir la quantitat de què estàs disposada a desprendre’t. Li podria oferir la meitat?

—Ostres! No! Pensa que tinc finques que són difícils de vendre. Em quedaria sense res, a la misèria... —Ara va semblar que l’Elvira feia números—. Màxim, quatre milions.

—Bé, ja tinc una base de negociació per part teva. Jo li oferiré dos milions perquè foti el camp. Suposo que serà una negociació llarga i dura, amb la qual podré arribar fins als quatre. Per regla general, i en la majoria dels casos, veuria possible que quedés per tres. Què opines?

—Ja hi firmaria de seguida.

—Ara parlem dels meus honoraris.

—Ah! —va fer ella—. Em pensava que...

—Et faré un tracte especial. —Em va semblar que ella creia que la meva mediació havia de ser gratuïta—. En el teu cas no aniré a percentatge, et faré preu únic: cent mil. Què et sembla?

—Ostres! —va tornar a fer ella—. És molt, no?

—Jo diria que no. Estem parlant de tres o quatre milions; què són cent mil més o menys? A més, he de fer investigacions, contractar gent, buscar els seus punts flacs, la seva part fosca...

—Si busques la seva part fosca, creu-me que la trobaràs.

—Ja m’ho penso. Suposo que t’adones que tracto amb un home perillós.

—Si ho sé jo, que és perillós! Sàpigues que no està sol. Els seus amics mafiosos són tant o més perillosos que ell.

—No et preocupis. Sé gestionar aquestes coses. Tracte fet, doncs?

—Estic aclaparada —va manifestar ella, i s’ho va rumiar uns instants—. Sí, sí. Tracte fet.

Em va donar el nom de la immobiliària del seu marit: Clever-House-Group, domiciliada al Paral·lel, i el seu nom complet: Orlando Pomar Paulov. Vam encaixar la mà com a comiat. La vaig veure sortir del bar amb aquell caminar felí cap al carrer.

Vaig anar fins al carrer de Francesc Ciurana. Allà hi tenia el despatx el meu amic i associat, Gaspar Falcó. Ens coneixem des de petits. En Gaspar té una agència d’informes. No és res més que una gestoria on es pot consultar la capacitat econòmica de qualsevol persona. El negoci li va funcionar mitjanament bé fins a la irrupció de la informàtica. Havia estat la més activa de Girona fins que Internet va posar fi al modus vivendi del meu amic. Fins a aquell moment, ell i un parell d’empleats demanaven dades de la solvència de persones, empreses i societats mitjançant consultes telefòniques, recerques als registres de la propietat i mercantil, i indagacions bancàries. Quan tot això es va acabar —de forma molt ràpida, ja que van aparèixer centenars de centres especialitzats online—, en Gaspar va tenir una greu depressió, que es va agreujar amb la mort de càncer de la Míriam, la seva dona. Aleshores sort va tenir de mi, que el vaig ajudar tant econòmicament com psicològicament. En aquest instant, jo figuro com a empleat autònom seu, actuant com a mediador, feina de la qual he fet diversos cursos i tinc uns quants diplomes.

Em va rebre amb el seu habitual abatiment. Assegut rere el PC, amb prou feines va aixecar el cap quan vaig entrar. L’oficina és petita i està desordenada. Té les parets ennegrides per les milers de cigarretes que arriba a fumar. Es podria pensar que en el temps de la cibernètica, els papers haurien d’haver desaparegut de la majoria de llocs. No sembla que aquest sigui el cas de Consultes Falcó, on muntanyes de papers i impresos s’escampen pel damunt de dues taules, anys enrere ocupades per un parell d’empleats, i ara plenes de documents i buides de personal. A vegades en Gasparno sembla d’aquest món. Així, doncs, em vaig resignar, vaig agafar una cadira per asseure’m a la seva dreta, a tocar de la seva cama, més que res perquè no s’oblidés de mi i percebés la meva presència. Des de la mort de la seva dona, estava en estat depressiu i li havia quedat un caràcter esquerp i antisocial. Podria dir que era el paio més estrany que coneixia. Al cap de quatre minuts i mig, va apagar la cigarreta en un cendrer absolutament ple de burilles. Aleshores va detectar la meva presència i em va dir:

—Què vols?

—Veure’t, parlar amb tu, saludar-te, preguntar-te com va tot. —Jo intentava acollonir-lo una mica—. Mirar el meu estat de comptes.

—Bastant fotut, el teu estat de comptes. Hauries de començar a pensar a fer-me un ingrés.

—Quant hi tinc?

—Encara no quatre mil euros. —Ho va dir sense mirar l’ordinador, on tenia la meva comptabilitat, però jo sabia que no anava errat. En Gaspar tenia una memòria i una intel·ligència privilegiades.

Cada cop que cobrava els honoraris d’una mediació lilliurava una bona part de diners perquè me’ls retornés en forma de nòmina i em pagués la Seguretat Social. Havia de donar forma a una certa legalitat de les meves finances si no volia que Hisenda m’empaités. L’altra part la repartia entre la meva caixa forta i una caixa de seguretat del Banc de Sabadell.

—M’acaben d’encarregar una feina —vaig dir jo, per assegurar-li que posaria fi a la meva precarietat econòmica.

—Ah! —va respondre en Gaspar. Vaig pensar que m’havia d’afanyar a reprendre la conversa abans que el meu amic tornés a caure en el seva consternació habitual.

—M’hauries de fer una cerca. —Amb les meves paraules intentava encomanar-li una mica de loquacitat—. Busca’m tot el que trobis d’un paio que es diu Orlando Pomar Paulov i de l’empresa Clever-House-Group.

De seguida es va animar. Allò era el seu estímul. Sabia millor que ningú on i com fer les recerques.

Liquidat el cabal d’eloqüència del meu amic taciturn, vaig decidir anar-me’n. Vaig marxar dient-li adeu, i fins que no vaig haver passat la porta no vaig sentir la seva resposta de comiat: «Mmm».

El que més em venia de gust després d’anar a veure en Gaspar era tornar al meu estudi i seguir pintant. Tenia al cap com resoldre de forma satisfactòria les ales de l’àngel, però a l’últim moment vaig decidir anar a fer una mica d’exercici. Feia dos anys que era soci del gimnàs Cabral, de Santa Eugènia. El seu propietari té nom de dictador llatinoamericà. Es diu Onofre Cabral, és amic meu i jo l’havia ajudat econòmicament per evitar que el desnonessin després d’una mediació en la qual havia sortit molt perjudicat. És un monstre de gairebé dos metres, guenyo i pelut com un os, que havia especialitzat el seu negoci en el kick-boxing, aquella disciplina derivada de la boxa en la qual s’utilitzen tant els peus com les mans per colpejar l’adversari. La pràctica d’aquest esport m’havia donat una extraordinària agilitat a les cames, així com una notable presència d’ànim a l’hora d’enfrontar-me a adversaris difícils en el complicat món de la mediació que jo tractava. També hi vaig trobar gent disposada a tot per fer entrar en raó algun contrincant díscol.

Potser ha fet la impressió que totes les mediacions en què he treballat es resolien de forma fàcil i amigable, que aquesta feina de mitjancer és cosa de bufar i fer ampolles. Res més lluny de la realitat. A vegades no n’hi ha prou amb l’estímul econòmic i un ha de resoldre la situació forçant la màquina al límit, com quan et contracten no per persuadir, sinó per dissuadir, cosa que també és habitual en el meu ofici. Fa un parell d’anys vaig intervenir per evitar que en un poblet de l’Alt Empordà, proper a la frontera francesa, s’hi instal·lés un nou prostíbul. Els meus clients eren els propietaris d’una sala d’alterne situada a escassos tres-cents metres de la nova que s’hi volia posar. No hi havia manera de treure del cap als nouvinguts que aquell no era el lloc adient per posar-hi el seu negoci. El que vaig haver de fer, doncs, va ser contractar els serveis d’uns quants clients del gimnàs Cabral. Van ser un grup de nois guatemalencs, assidus de les classes de kick-boxing, els qui van fer un treball perfecte, sense víctimes, eh! Van incendiar els cotxes del propietari i de l’encarregat del nou local empordanès i aquí es va acabar el problema.

A l’hora que vaig arribar al gimnàs, amb prou feines hi havia ningú. Vaig estar entrenant amb en Cabral una bona estona. El més emprenyador del kick-boxing és haver-te de posar les botes, que duen uns cordons molt llargs i són difícils de ficar. Tinc unes Woosung de competició que són una meravella, però haver d’estirar, tensar i lligar els cordons és una feina feixuga, al revés dels guants i el casc, que són fàcils de col·locar. Vam practicar uppercuts, crochets i swing. Després ens vam dedicar a les cames: back side kick i high front kick. L’estrabisme d’en Cabral et deixa sempre desconcertat. No saps mai si mira a dreta o a esquerra. És un home potent, de manera que em va deixar ben baldat. Ni pensar a vèncer-lo. En el gimnàs no hi havia ningú capaç de fer-ho, ni tan sols els joves i agressius guatemalencs. Coneixent l’estat dels vestuaris, vaig preferir dutxar-me a casa.

Tothom té un preu

Al vespre, la Susi em va renyar perquè pretenia cobrar cent mil euros a l’Elvira. Vaig haver d’esmerçar la meva millor eloqüència per convèncer-la que havia fet bé. Pensant que no traïa la confidencialitat de dades, ja que ella era carn i ungla amb la meva clienta —aleshores ja podia dir clienta—, a més d’haver estat la promotora del treball, li vaig explicar que l’Elvira disposava encara d’una ingent quantitat de diners i que cent mil euros eren per a ella una petita minúcia.

—I si no tinc ingressos, Susi, potser us hauré de cobrar l’estança, a tu i a la Vicky. —El cert era que les dues amigues vivien a casa sense pagar res.

Aquell vespre estàvem sols la Susi i jo. Mentre sopàvem, el tema recurrent era com m’ho muntaria per portar a terme la mediació de l’Elvira. Jo no acostumava a parlar-li dels meus assumptes. Ella era de mentalitat prou liberal per imaginar i acceptar que no tots els calés que guanyava eren de procedència lícita. Però en aquest cas, considerant-la part interessada, li vaig explicar el meu pla. De fet, era ben senzill. Es tractava d’una negociació amb l’Orlando: pagar el mínim de diners perquè l’Elvira se’l pogués treure del damunt.

—I si no l’hi pots treure de sobre? —va preguntar ella amb sorna.

—Tot és qüestió de diners, Susi. Tothom té un preu.

L’endemà al matí vaig anar a veure en Gaspar Falcó. El vaig trobar exactament en la mateixa posició que l’havia deixat el dia abans. Vaig tenir la impressió que no s’havia mogut de la cadira.

El meu amic, encara que no ho sembli, també ha de menjar alguna cosa de tant en tant. El vaig convidar a esmorzar. Fins que no vam estar asseguts l’un davant l’altre no va començar a parlar.

—D’aquest tio no hi ha gairebé res. He trobat un link que té informació d’en Pomar. —Aquí va semblar que s’havia acabat la loquacitat del meu amic, que va començar a destrossar un dònut, que anava tirant dintre la tassa del cafè amb llet.

—I què hi has trobat, en aquest link? —Es tractava d’anar estimulant l’eloqüència d’en Gaspar.

—Àngel, aquest tio és molt perillós. Té relació amb el càrtel de Los Soles.

—Càrtel de Los Soles? —vaig dir jo, sorprès—. No n’havia sentit a parlar mai, d’aquesta gent.

—L’anomenen «de Los Soles» per les insígnies que duen sobre les espatlles els caps del càrtel. El meu enllaç diu que és un grup compost per militars veneçolans d’alta graduació que emparen el tràfic de drogues. —Aleshores en Gaspar va treure un paper de la butxaca on tenia tota la informació, a manera de xuleta—. Operen per tot Veneçuela, però especialment a ponent, a la frontera de Colòmbia, on tenen tractes amb les guerrilles de les FARC i amb els narcos d’aquell país.

—Has pogut mirar si hi ha alguna ordre de cerca internacional? —Per un moment em va passar pel cap que si fos així seria molt fàcil lliurar-lo a la policia, i ja s’hauria acabat la mediació.

—No. Almenys amb el nom d’Orlando Pomar. Està molt ben cobert pel govern bolivarià de Veneçuela. Es-tà completament net. Ja ho he buscat a la web de la Interpol.

Passaven uns minuts de les nou. Vaig pensar a trucar a l’Elvira Moragas. En aquell moment devia estar acompanyant la seva filla al col·legi, que era al carrer de darrere d’on estàvem esmorzant nosaltres. Pretenia amb això que es fes a la idea de la vàlua de la meva mediació, i a la vegada que s’adonés de la perillositat del seu marit. Vaig buscar el seu número al mòbil i va respondre gairebé a l’instant. La seva veu era fluixa i espantadissa. La vaig citar a la cafeteria Canigó, on va aparèixer al cap de cinc minuts. Per primer cop en molts anys vaig veure en el rostre d’en Gaspar uns senyals d’interès. Es va alçar educadament quan li vaig presentar l’Elvira; em va fer l’efecte que perdia aquell estat taciturn que mantenia des de l’inici de la seva depressió, i passava a ser l’home galant i conversador que havia estat temps enrere. L’Elvira vestia amb més elegància que el dia abans. Duia un vestit d’una sola peça, de color verd fosc, amb un discret escot en forma de ve baixa on es veia un collaret amb una pedra del mateix color que el vestit. Ja no se li podia percebre cap senyal de violència a la cara, o bé perquè havia desaparegut o perquè l’havia maquillat molt acuradament.

Li vaig explicar el que m’acabava de dir en Gaspar. Ella afirmava amb el cap, com volent dir que ja ho sabia.

—Ja t’ho vaig dir ahir, que l’Orlando tenia contactes amb la màfia —va asseverar ella.

—He d’anar a fumar un cigarret —va exclamar de cop en Gaspar, que era fumador compulsiu.

—T’acompanyo —va dir l’Elvira—, és un vici que no em puc treure del damunt. Demana’m una infusió de marialluïsa —em va ordenar.

Estava absolutament sorprès de com anaven les coses. Sorprès i feliç, ho havia de reconèixer. Mentre el cambrer servia la infusió vaig estar contemplant en Gaspar i l’Elvira al portal de la cafeteria. Quan van tornar, em vaig posar a interrogar l’Elvira sobre els horaris i costums del seu marit. Em va sobtar que passés la major part del temps a Barcelona, o almenys així l’hi semblava a ella; també podia ser que fos durant aquella estona en parador desconegut. Li vaig demanar una fotografia. Aleshores va buscar el mòbil a la bossa i me’n va enviar una. Vaig obrir l’arxiu i vaig estar uns moments contemplant la instantània. Podia veure que estaven tots dos abraçats i riallers. Primer em vaig fixar en ella. El cert era que estava molt guapa; em va semblar, pel paisatge, que eren en una gòndola veneciana. Ell, malgrat la seva cara somrient, tenia un rictus de perillositat. Amb els dits sobre la pantalla, vaig ampliar-li la cara. Duia uns cabells llargs i rossos amb un tupè que li queia sobre el front en forma d’onda. Tenia un nas sòlid —vaig pensar que potser havia fet boxa— i una boca molsuda que quedava parcialment amagada sota un bigoti ros, però el més inquietant era la seva mirada d’acer glacial. Vaig estar contemplant-lo una bona estona. Ja seria capaç de reconèixer-lo en qualsevol lloc.

—Torna cada nit a casa? —vaig preguntar.

—No. Estic superfeliç quan es queda a Barcelona.

—Hi va amb cotxe propi?

—No, deixa el cotxe a l’aparcament de l’estació. Sol agafar l’AVE de les 9.11 i acostuma a tornar a casa més tard de les deu del vespre. La nit passada no ha vingut, ben segur que aquesta sí que hi serà.

—Quina tranquil·litat, doncs, quan estàs sola —va exclamar en Gaspar, que havia anat escoltant sense dir res.

—No dura mai gaire, la tranquil·litat. No passen mai més de dos dies sense que em sotmeti.

—Sotmeti? —va expressar el meu amic; ara semblava que la conversa fos entre ells dos.

—Sí —va afirmar ella, mirant de fit a fit en Gaspar, no a mi—. Em sotmet amb violència... Sexualment, vull dir —va acabar especificant, veient la cara de pal que fèiem tots dos.

—Collons! Quin fill de puta! —va dir en Gaspar.

—Per això us demano que m’ajudeu —Ara feia carona de pena, com suplicant.

—No et preocupis, entre tots dos resoldrem el problema. Dona’m la matrícula i el model del cotxe del teu marit.

—És un Mercedes 180 de color gris plata —va buscar a la bossa una agenda folrada de rosa i em va donar el número de la matrícula—. Ara me n’he d’anar. —En un moment va transformar la seva expressió trista en un som-riure radiant.

La vam estar mirant mentre sortia de la cafeteria amb el seu caminar felí. Em vaig mirar en Gaspar, que semblava un altre després d’haver conegut l’Elvira.

—Collons! —va exclamar—. Està molt bona.

Vam travessar el carrer i el vaig acompanyar a l’oficina. Podia comprovar que persistia l’actitud positiva d’en Gaspar. Efectivament, semblava un home ple d’energia i ganes de menjar-se el món.

El Lady Godiva

L’endemà al matí a les nou, era a l’andana de l’estació esperant l’AVE que m’havia de dur a Barcelona. Ja hi havia un bon grapat de gent. Vaig inspeccionar amb la mirada els viatgers, i així vaig comprovar que l’Orlando Pomar no hi era. Havia començat el període de vigilància de la persona objecte de la meva mediació. Abans de tenir contacte directe amb ell, volia haver-lo vist de lluny i contemplar-lo del dret i del revés, haver seguit els seus passos i saber quin peu calçava. No estava segur de si l’Orlando agafaria aquest tren, o potser algun altre, fins i tot no sabia del cert si havia dormit a casa seva la nit passada. No vaig voler enviar un missatge a l’Elvira per preguntar-l’hi. Per experiència sabia que si es complicava la cosa, com menys rastres de contacte entre la meva clienta i jo, molt millor seria. Si en Pomar no apareixia, hauria de centrar el meu acostament a l’adreça que tenia de Barcelona.

L’andana s’omplia de gent; aleshores, pels altaveus, van anunciar l’arribada del tren. En aquell precís instant vaig poder veure l’Orlando que baixava els últims esglaons. Tenia la seva fesomia ben ficada al cap, i això que només l’havia vist a la foto que m’havia enviat l’Elvira. Era alt i de complexió forta. Duia els cabells clars, gairebé rossos, llargs i pentinats cap enrere però amb un serrell que li queia sobre el front, i un bigoti més ros que els cabells. Portava un vestit de color ocre molt clar, que li donava un aspecte extremament elegant. No duia corbata, però sí una camisa, que vaig pensar que seria de seda, que estava oberta pels dos o tres botons de dalt i deixava entreveure una gruixuda i massissa cadena d’or penjada del seu coll. Manifestava una fatxenderia d’aquella que la gent dels baixos fons acostuma a mostrar. Es va detenir a l’últim esglaó i va estendre el seu esguard pels viatgers de l’andana. El tenia a uns quinze metres i per un moment les nostres mirades es van creuar. No em vaig deixar intimidar per aquella sensació imprecisa de perill i inseguretat que em va afectar només durant unes dècimes de segon.

El tren ja entrava a l’estació i tothom s’havia disposat per cercar la seva plaça. L’Orlando es va dirigir als vagons reservats de l’AVE; jo, il·lús, havia comprat el bitllet més econòmic. De lluny, el vaig seguir cap on es dirigia. Ell i jo vam ser els únics de pujar en aquell vagó. Vaig guardar la distància una bona estona i quan hi vaig entrar vaig veure que s’asseia de cara a la marxa. Vaig ocupar un seient lliure dos llocs rere l’Orlando. El podia veure a ell, i en canvi ell, per mirar-me a mi, s’havia de girar. Com que no hi havia cap més parada fins a Barcelona vaig pensar que ningú no em demanaria explicacions per haver-li pres la plaça. Amb el diari sobre els genolls, amb prou feines va tenir temps de llegir-lo. Es va passar tota l’estona parlant per telèfon; ho feia d’una forma molt professional, al revés d’aquells que criden i criden, i tothom s’assabenta del que parlen. L’Orlando adoptava una forma totalment continguda i no vaig poder captar ni una sola paraula del que deia. Ni tan sols vaig aconseguir identificar la llengua que utilitzava.

Un cop a l’estació de Sants, vaig seguir guardant uns vint metres de distància prudencial. Caminava lleuger però sense córrer; el vaig seguir fins a la sortida. Va prendre el primer taxi de la filera. Quan ja era a dintre, em vaig ficar en el següent.

—Segueixi aquest taxi —vaig deixar anar.

El taxista em va mirar somrient. Era un xicot jove i semblava amb ganes d’aventura.

—Com a les pel·lícules? —va manifestar, divertit.

—Exactament igual. Et donaré una bona propina si no el perds.

El conductor es va plantar rere el taxi que havia agafat l’Orlando, a tocar del seu para-xocs. Per un moment vaig témer l’excés d’emoció del meu taxista, només faltaria que li fotéssim una trompada. Van trencar cap al carrer de Tarragona, i nosaltres al darrere. A la plaça d’Espanya, enmig de tot aquell garbuix de carrils de la immensa rotonda, vaig pensar que els perdríem, però no, l’habilitat i les ganes del meu xofer van fer que els agaféssim just al moment que trencaven cap al Paral·lel. Com que en aquest carrer hi figurava l’adreça de Clever-House, vaig pensar que era allà on es dirigia. Vam tirar avinguda avall. Em va desconcertar que tombéssim pel carrer de Margarit. Després del passeig de l’Exposició, el carrer s’enfila. Va semblar que ens dirigíem cap a la falda de Montjuïc. Al final hi ha unes escales que ascendeixen a la muntanya. Aleshores vaig veure que trencaven cap a la dreta. Vaig llegir el rètol del carrer de Julià i al cap de poc el taxi que duia en Pomar es va aturar a la vorera dreta.

—M’aturo a darrere? —va dir el meu taxista.

—Nooo! Tira, tira.

Girat cap enrere, podia observar que l’Orlando baixava del vehicle. Vaig pagar la carrera i vaig donar vint euros de propina a l’ardit taxista.

Em vaig acostar amb rapidesa cap a la casa on havia vist entrar en Pomar. Era una edificació de planta baixa, que duia «1930» escrit a la façana. Al costat hi havia l’entrada d’un garatge i un jardí. Estava desconcertat, pensava que en Pomar seguiria dirigint-se a la seu de la immobiliària. Potser havia anat a fer una gestió o a trobar-se amb algú. No vaig poder observar cap nom ni cap bústia que em donés una pista de qui hi vivia. Vaig seguir per la vorera fins a arribar al final del carrer. M’hauria agradat trobar un bar per quedar-m’hi a vigilar, però no n’hi havia cap.